Cristian Solsona és nadiu de la ciutat de Vinaròs, i des de ben petit ha estat ben lligat al motorsport. Ha sigut mecànic i cap de mecànics en diferents equips de categories com la Superleague Formula, Fórmula 3 Open, World Series By Renault i el DTM, fins arribar a ser en el present el cap de mecànics de l’equip AIX Racing, que ha aconseguit la victòria en l’sprint del circuit de Bakú.
En la segona part de l’entrevista, parlem sobre la seva relació amb Fernando Alonso i Carlos Sainz Jr, els seus projectes de futur i la importància del poble de Vinaròs en el seu treball, entre altres.
(NOTA: Aquesta entrevista ha estat realitzada abans del Gran Premi de Singapur de Fórmula 1 d’aquest cap de setmana)
- Parlant de la Fórmula 1, vosaltres conviviu al paddock amb la gent de la Fórmula 1?
Sí, al final dins del circuit estem separats, hi ha una tanca pel mig. Dins del paddock de la Fórmula 1 no estem, però al final sí que estem al pit lane, coincidim als hotels i als aeroports, per exemple. Al final hi ha molta gent que ha passat de la Fórmula 2 a la Fórmula 1, al revés. Al final estàs dins del món i et coneixes.
- I els pilots de Fórmula 1 estan pendents dels resultats de la Fórmula 2, venen a veure les carreres?
- Si parlem de Fórmula 1 a Espanya, hem de parlar de Fernando Alonso, que encara no sabem quants anys li queden. Tu que has treballat amb ell alguna vegada, com és el tracte amb Fernando?
Jo vaig tenir la mala sort, diguem, de quan vaig treballar amb ell durant l’època mala de McLaren. Va ser l’època que va fer el segon intent de la Indycar i no li va sortir.
- Arribarà la 33 d’aquest any?
No, no va arribar l’any passat i enguany molt menys.
- Ens haurem d’esperar el cotxe de Newey…
Ell mateix va dir l’altre dia que són el sèptim equip i no, no crec que la guanyi. Igual que l’any passat, la gent estava molt il·lusionada que arribaria i es veia vindre que en el moment que els altres equips se n’anaven a ficar les piles, anava a estar més difícil.
A mi m’agradaria, com a aficionat a les carreres i espanyol, com has dit abans, que tu vas créixer amb Fernando Alonso, jo també. A mi m’agradaria que la guanyés, però sent realista, no.
- Ens haurem d’esperar al 2026?
Sí, com has dit, abans de retirar-se, jo crec que ell s’esperarà al mínim el 2026 a veure com va el cotxe i si ell veu que encara ho allargarà una mica més. També hem de posar els peus a terra, que Newey no és Déu. És molt bo, porta un equip darrere, però miracles no pot fer.
Al final tu has de treballar en una base. Equips com McLaren, com Red Bull, com Mercedes, com Ferrari, tenen un avantatge, que és que ja tenen una base més sòlida de la que tindran avui. Per millorar un Red Bull o millorar un McLaren tens molta menys feina que per posar un Aston Martin primer.
Què es pot fer? Suposo que diners no ens falten i l’equip el tindran. Jo crec que el 2026 no estaran guanyant carrers, tampoc.
- L’altra figura espanyola, Carlos Sainz, ara està a Ferrari, l’any que ve serà a Williams. Ell que ha passat per la Fórmula 3 i la Fórmula 2, també. El tracte amb ell és diferent amb Fernando o és el mateix?
És difícil de diferenciar perquè depén molt de la circumstància en què et trobes amb ells. Si tu et trobes amb ells al circuit, ells estan treballant i el tracte al final és igual. Ells tracten igual a tots. No per haver estat en una categoria, ells al final quan estan al circuit estan seriosos.
Sí que potser si te’l trobes un dijous és més fàcil tenir una conversa amb ells que si te’ls trobes un divendres o un dissabte. Però el tracte, al final, és el mateix.
- La gran pregunta que es fa a tot el món. Hi ha Mundial de Fórmula 1?
Ja ho crec. Verstappen té la sort que té la distància de més de 60 punts i retallar-li’ls serà molt complicat. Ell està demostrant que tenir un cotxe ara mateix inferior i està traient resultats igualment. És un pilot que, quan McLaren vas començar a córrer i ja era el millor cotxe, va continuar guanyant en carreres.
La setmana passada a Bakú va sobreviure. A Monza també. No és que va sobreviure, a Monza va fer un recital pel cotxe que tenia. Perquè hagués pogut haver perdut una bona diferència al campionat i només va perdre 5 punts amb Norris.
És a dir, com a pilot ara mateix és el més fort de la graella i ha tingut el millor cotxe durant mitja temporada i si l’equip treu una mica el cap…
Hem de pensar que McLaren ha anat molt ràpid aquestes últimes carreres perquè han estat circuits ràpids. Suposo que quan tornaran a circuits més lents o més tradicionals s’igualarà una mica més el tema com estava aquí a Europa, com per exemple a Spa o com va ser Barcelona.
Mundial hi ha segur. Perquè en qualsevol moment McLaren pot tornar a posar els dos cotxes davant i treure’n una bona diferència. Serà més fàcil o més difícil, ja ho veurem.
- Això sí, si McLaren no s’autodestrueix, perquè cada carrera…
Sí, no. McLaren, per exemple, amb tota la polèmica que va haver-hi a Monza i jo, com a persona que ha treballat en Piastri, per exemple, m’agrada que guanyi ell. Però com a estratègia, ha sigut un desastre.
A Monza, McLaren va demostrar que no sap gestionar un equip guanyador, un equip campió, perquè si hagueren pensat en el campionat, Piastri no hauria hagut d’adelantar a la primera volta a Norris. Aleshores, Lando hauria guanyat la carrera sobrat i Piastri s’hauria dedicat a defensar-se de Leclerc i intentar que Verstappen guanyés els menys punts possibles. I no va passar això.
Li va llevar punts a Norris, gràcies a l’avançament, i Leclerc va guanyar la cursa. Piastri va fer segon. Llavors Norris, d’una carrera que l’hagués guanyat sobrat i l’hagués pogut retallar 15 punts a Verstappen fàcil, només li’n va retallar 5. Un equip que vol guanyar el campionat no es pot permetre aquestes coses. Jo crec que ja ho haurien de tenir clar, però ja de prou abans, saben que Norris era el que anava a segon al campionat, perquè aleshores Norris a guanyar carreres i Piastri a ajudar-lo.
A Bakú, Norris venia remuntant, però potser Piastri en comptes de dedicar-se a guanyar la carrera s’hauria pogut haver dedicat a tapar una mica tot, i que Norris hauria guanyat més posicions encara. Això és difícil trobar-te en una situació…
Després com a equip és difícil no ficar-te, és més un tema de confiança. Mclaren és un equip que al principi de temporada tenia campionat estava fora de les quinieles. Fins a Mònaco, Ferrari està bastant més fort que ells, Red Bull era inalcançable, i ara de cop es veuen que estan guanyant carreres i que poden lluitar pel Mundial, perquè fins que canvies el xip, guanyes la confiança. Podem veure l’estratègia que feien al principi de temporada era un desastre i això tot tema de confiança.
Passar d’un pensament d'”a veure què passa” a un pensament guanyador es nota, nosaltres ho estem notant, veus l’ambient, ara som un equip. Som els mateixos que al principi de temporada, però l’ambient és diferent. El pensament que tenim és “nosaltres venim a guanyar“.
- Els resultats que heu tingut afecten la moral de l’equip…
I a la motivació, i a la forma de pensar el mateix. Passem de ser un equip que tenen tot perdut a ser un equip que poden guanyar-ho tot, aleshores canviar aquest xip, si hagueren tingut claríssim des del principi que anaven a fer des dels primers bons resultats fins que podien optar a guanyar el campionat, ja et dic jo que a Monza hagués guanyat Norris i no hauria guanyat Leclerc i Piastri no hagués quedat per davant de Norris.
Són exemples. Red Bull, per exemple, en la situació que estan ara, Pérez no hagués fet el que va fer Piastri, segur. I aquesta és la mentalitat guanyadora d’un equip, tindre-la o no.
- Ara que hem parlat una mica de la Fórmula 1, hi ha alguna oferta perquè Cristian Solsona per passar al món de la Fórmula 1 en un futur pròxim?
Oferta no n’hi ha cap, ja m’agradaria a mi. Sí que és veritat que estar al pitlane de la Fórmula 2 m‘està obrint alguna porta, però no significa res. Ara mateix estic una mica acomodat ja en la posició en què estic, el projecte que tenim nosaltres també és prou ambiciós.
Per la Fórmula 1 ja vaig estar lluitant els últims 3-4 anys no va poder arribar a sortir i arriba un moment que també et deceps una mica i tires la tovallola. Si ara m’hi veuen un equip de Fórmula 1 i em proposen a treballar en ells, molt segurament diria que sí, però ja m’ho penso molt més.
Fa dos o tres anys vaig dir, va, cremo totes les opcions, i si surt ara, bé. I si no ja tirem la toalla, i si ve algú ho agafarem i si no, no. Si m’hagueres preguntat això fa dos anys tenia tres opcions, però com t’he dit no em va sortir cap.
És difícil, perquè el món de la Fórmula 1 és molt diferent. Sí que per als pilots hi ha una continuïtat, però com a mecànic és totalment diferent. Nosaltres, quan jo era primer mecànic, jo estava tot sol en el cotxe i jo m’hi treballava el Fórmula 2 a la nau tot sol.
Jo tot sol me’l desmuntava sencer, me’l revisava sencer revisava totes les peces, però a la Fórmula 1 no treballen així. Allí el cap de mecànics del cotxe gestiona el grup i sap de mecànica, però després té deu mecànics treballant. La feina està molt més repartida.
En un equip de Fórmula 1 el tema de buscar gent amb tanta experiència en posicions altes sí, però als mecànics no els interessa tan poc per amortitzar l’aprenentatge. Jo ja tinc una edat, soc jove encara tinc 35 anys, però ells saben que la gent dels 35 als 40 s’ho sol deixar.
Si m’han d’ensenyar a mi els procediments i tot o li han d’ensenyar a un xaval de 25 anys, saben que al xaval de 25 anys mínim li queden 10 anys perquè arribi la meva edat. És molt més profitós per ells contractar gent jove i ensenyar-los encara que no tinguin experiència i posar-los al cap directament uns procediments a reeducar algú que ja té una experiència.
- I si vingués alguna altra categoria tipus la IndyCar, el DTM o la NASCAR per exemple, pensaries marxar de la Fórmula 2?
L’IndyCar vaig tenir l’opció també fa dos anys i vaig dir que no. Jo crec que com a mecànic sí que em fa una mica més de curiositat per exemple el WEC, el campionat del món de resistència. Són cotxes molt diferents i és un campionat totalment diferent.
Però dins dels monoplaces, IndyCar per exemple ja vaig dir que no, també no eren equips potents. Però com he dit, ja tinc una edat, la vida passa i també cada vegada miro més estar a casa. Al final, Vinaròs trosset de cel sempre tira i jo ara mateix estic fora molts de dies.
Una de les coses per les quals també he tirat una mica la tovallola era precisament per això. Perquè una de les ofertes que vaig tenir fa 4 anys, era d’un equip no dels de primera fila i que a sobre m’exigien treballar 300 dies a l’any en un sou que era bastant més baix del que estava cobrant fent Fórmula 3. I vaig dir, “d’acord, però per cobrar més, què he de fer? I em van dir, “treballar més dies”.
Hem de tenir en compte que un treball normal són 215 dies laborables a l’any. Imagina’t treballar 300 dies a l’any, és una locura, i al final, ja tinc una edat, ja tinc parella. Tens uns projectes de vida que la Fórmula 2 em permet i en altres campionats seria molt més difícil o impossible.
Sí que a casa tinc tot el suport del món. Tinc la sort que tant la família com la meva parella em recolzen i són ells els que en els moments puntuals, perquè també hi ha moments roïns com l’any passat que va ser una temporada roïníssima en els quals et planteges ja a la retirada i tornar a casa, sempre estan. O baixar 3 o 4 escalons i continuar treballant d’això, però més tranquil.
Des de casa sempre m’han animat a continuar. Personalment, sí que veus que la vida passa, que hi ha familiars que ja no estan, que com que tu has estat fora tampoc has estat en els últims moments, tens amics que tenen xiquets…
Quan arribes aquí t’adones que la meva fillola, per exemple, arribes aquí i de carrera a carrera notes la diferència de com està creixent. Són referències que no et marquen directament, però que et fan pensar, et fan recapacitar i dir, si la meva fillola fos mon fill m’estaria perdent com està creixent.
Realment ja he arribat a un punt que m’he acomodat una mica. Estic de cap de mecànics de Fórmula 2, que dins del motorsport, si no arribo a la Fórmula 1, estic al punt més alt que puc arribar com a mecànic. Que si arribés a la Fórmula 1 en una bona oferta no diria que no, però altres campionats ja seria difícil.
Parlant del DTM, per exemple, vaig fer un mes de DTM, però vaig aplegar just l’any que el campionat va desaparéixer, perquè ara és un campionat de GTs més. N‘hi ha molts de campionats de GTs.
Abans sí que el DTM era d’equips oficials de marca. Jo vaig estar per exemple a l’equip oficial de BMW i això sí que et tirava una mica. Un any vaig tenir una oferta d’anar a treballar en Toyota, però no era directament l’equip d’Hypercar, era l’equip de GTs.
- A casa s’està bé, no?
Sí, a casa s’està molt bé. I jo ara mateix dins de l’equip ja he estat pressionant per tenir cada vegada més dies a casa. Com molt del treball meu és d’organització, puc fer molta feina des de casa. Aleshores prefereixo estar a Vinaròs i treballar des de l’ordinador que no estar vivint als Estats Units dos anys per viure el “sueño americano“
Fa cinc anys, segurament me n’hauria anat als Estats Units, però ara no. És difícil, és pel mateix que ja he tirat una mica la toalla amb la Fórmula 1. Jo crec que si em vingués un equip menut en una oferta no molt atractiva, segurament no l’agarraria tampoc.
- Com se sent dur el nom de Vinaròs a una categoria tan important dins de l’automobilisme com és la Fórmula 2 i la Fórmula 1?
Bé, amb molt d’orgull, perquè al final t’adones que dins del món del motorsport no en som molts. Sí que cada vegada en som més. i tot gràcies a que ens va obrir la porta als vinarossencs José Manuel Pérez Aicart. Gràcies a ell estic fent el que estic fent.
Cada vegada hi ha més gent d’aquí de la contornada. Hi ha xavals d’Ulldecona, de Peñíscola, que estan seguint el tema , un enginyer de Benicarló que en el qual he treballat també diversos anys en la Fórmula 3. Però a un campionat tan gran, i venint des de Vinaròs, que no tenim tradició del motorsport, la veritat és que és un orgull molt gran.
I quan et pregunten tu a un moment i tu els contestes: “jo vinc d’aquí, jo vinc de Vinaròs“. Tenim mar, tenim platja, vivim millor del que volem i la veritat és que amb molt d’orgull, jo sempre que em pregunten d’on vinc sempre els dic: “De Vinaròs“.
De fet, el primer que faig quan arribo a casa, sempre és una foto. Jo visc a Río Cuarto i tinc la foto del mural d’aquí a la biblioteca, i sempre que vinc la primera foto, arribe a l’hora que arribe és eixa i “Home Sweet Home“, per assenyalar que ja estic a Vinaròs.
El primer que faig l’endemà, si arribo a la nit, un passeig pel poble que estigui tot en ordre i jo ja estic més tranquil. Ja han inaugurat la passarel·la, doncs anem a publicar la passarel·la.
Però sí que és veritat que m’agrada moltíssim el poble. Jo arribo a Vinaròs i jo estic content de ser d’aquí, pego la volta i m’agrada anar saludant a la gent. El que sempre diem la meva parella, sempre el Passeig, sempre baixar per la Raval Socors, pujar pel carrer Major, baixar pel carrer Sant Tomàs i la volta al Mercat. Sempre que arribo de carreres, el primer dia sempre cau.
- Per reconnectar…
És com reconnectar amb l’essència, efectivament. Anar de caminata pel Passeig. Penses, ja estic a casa, i després ja torno a la rutina.
- Anem amb les 3 preguntes finals que li fem a tots els entrevistats. La primera és què li diries a la gent amb la qual has treballat tots aquests anys: pilots, mecànics, caps d’equip…?
Primer que res, des del primer fins a l’últim, s’haguen portat millor o pitjor amb mi, gràcies a tots. Perquè al final arribar on he arribat ha estat un cúmul d’experiències tan bones com dolentes. En qualsevol esport sempre es diu que s’ha d’aprendre més de les derrotes que les victòries i aquí és el mateix.
Dins de la meva experiència tinc un currículum brillant dels equips en què he estat. Tinc companys que han estat al DTM, companys que han estat a la Fórmula 1, però a mi el que m’ha donat és la maduresa d’haver estat en equips potser més menuts, però en els que t’has hagut de bregar.
Has hagut de treballar amb gent amb menys experiència o gent que t’ha fet currar molt més les coses. Des del primer fins a l’últim, gràcies, tots els pilots, tots els amos dels equips, tots els companys… Sobretot a aquests companys que m’han ajudat a evolucionar.
Hi ha diversos noms clau que sense ells, tots han sumat, però hi ha diversos noms. Esteban Rossetti un xaval argentí en el qual vaig coincidir el primer equip en el qual vaig estar que allà em va moure diversos equips. Després hi ha Miguel Clara, que és de València, que quan em vaig quedar en la feina em va repescar i va ser quan vaig entrar a les World Series de la seua mà.
D’allà, Teo Martín em va dur a Drivex, el cap de mecànics que tenia en aquell moment, que si ell no m’hagués portat a Drivex, possiblement hauria hagut de parar també. A Drivex els he d’agrair moltíssim a tot l’equip, però en especial a Miguel Ángel de Castro, que és l’amo de l’equip i és el que en el primer moment va posar confiança en mi.
Jo arribava a ser segon de mecànics, de cop m’hi va posar de primer mecànic. Se’n va anar de cap de mecànics i no va dubtar a posar-me de cap de mecànics. Va arribar el projecte de Fernando Alonso i m’hi va posar de cap de mecànics, però un pas per damunt del qual seria el cap de mecànics i de l’organització de l’equip. A Drivex els he d’agrair moltíssim.
Després a Charouz també van confiar moltíssim en mi des del primer moment, com per exemple el cap de l’equip, Bob Vavrik. Hi ha molta gent que els he d’agrair.
Si hi ha gent més específica a la qual he d’agrair és a Jose Manuel Pérez Aicart. Sempre serà a ell, que va ser qui em va posar dins d’això i el que em va tirar una maneta per a poder començar.
- I a la gent que està quan tu estàs al circuit, està aquí mirant la carrera jo crec que empeny una mica més el cotxe perquè vagi una mica més ràpid què li diries a aquesta gent?
La veritat és que s’agraeix ara que estan sortint els resultats, tenim més visibilitat. La premsa d’aquí del poble, també gràcies a Javier Navas, que és qui des que vaig començar s’ho està treballant per donar-me una visibilitat.
Vaig pel carrer i la gent em diu: “Eh, la pròxima carrera a veure si va bé…“ i la veritat és que s’agraeix moltíssim que estiguen aquí recolzant i sempre et puja una mica la moral veure que, des de casa, des del poble la gent té en compte el que estem fent i que s’alegra dels resultats que estem tenint i ho valora. La veritat és que et puja molt la moral i s’agraeix moltíssim.
- Finalment, què li diria Cristian Solsona, cap de mecànics d’AIX Racing a ell mateix quan va començar a entrar a fer el grau d’automoció al José Vilaplana?
El que li diria és que l’únic del que em penedeixo és no haver sortit abans d’Espanya, perquè jo crec que si hagués sortit abans d’Espanya, sí que hagués arribat a la Fórmula 1. Però sí que podria dir-li que perseguisca els seus somnis.
Vaig haver-hi molta gent que no va creure en mi i que em va intentar dissuadir dient-me que obri els ulls, estem a Vinaròs, aquí això és impossible i ho he aconseguit. Al meu jo de fa 18 anys o de fa 16 li diria de perseguir els teus somnis, que pots arribar. Treballa-t’ho tot el que podràs i on tu vulguis arribar arribaràs.
Jo me’n recordo fa 4 anys quan vaig arribar a la República Txeca, que venia de fer campionats, sí que era en l’àmbit europeu i tal, però a un nivell més familiar i de cop arribes a un equip amb tot personal de diversos països, has de parlar només en anglés…
Vaig arribar a la Fórmula 2, tenia la Fórmula 1 al costat i jo veia la Fórmula 1 com a inalcançable i estic parlant de fa 4 anys. Jo veia al cap de mecànics i per mi era Déu quan parlaven dels mecànics de la Fórmula 2. Ja no et fa falta el de fa 16 anys, al de fa 4 anys li diria “tranquil i fes la feina com toca, que arribaràs“.
I ja no el meu de fa 16 anys, a qualsevol xaval que pugui veure l’entrevista, que no per estar a Vinaròs és inalcançable i que amb molt de treball i dedicació, i sacrificar moltes coses, es pot aconseguir, es pot fer. I si jo no he arribat a la Fórmula 1 ha sigut per detalls, que qualsevol pot arribar, i que si tens un somni persegueix-lo que es pot.
- Quin diries que és el sacrifici més gran que has fet per poder arribar a on estàs ara mateix?
El sacrifici més gran, com ja t’he dit, és deixar una mica de costat la teua vida personal. No es tracta de ja no de persones o familiars, és la teua vida personal. Perquè tu quan te’n vas a viure fora, sí que ara tinc una vida més fàcil, més suportable, més còmoda, diria…
Estic molt més a Vinaròs, puc fer molta més vida des d’aquí, però sí que quan me’n vaig anar a Madrid aquí venia poc, o quan me’n vaig anar a la República Txeca al principi, potser estava dos o tres mesos sense vindre. I la meva vida és la meva feina, no es para la vida, no pares el cervell perquè tens altres coses…
Però al final la teua vida es limita a estar amb els teus companys de la feina, perquè no tens amics, allà surts de treballar i o quedes amb els teus companys o estàs sol a casa i al final la teua vida passa.
Com t’he dit, familiars que estaven i ja no estan, moltíssims esdeveniments que han passat en els que no has pogut estar: bodes d’amics, naixements de fills dels amics, malalties de familiars… Moltes coses que al final t’has perdut, però quan tens una edat les valores molt més. I dius, en aquest moment de la meva vida m’hauria agradat estar i no has estat.
El sacrifici principal és això. O una tonteria com la passarel·la, que parlàvem abans, estàs una mica fora i de cop arribes i t’han montat una passarel·la. Doncs perfecte. L’altre dia me’n vaig anar a caminar als Cossis, que no ho havia fet en la vida.
Però el sacrifici és aquest. No estar a casa, no estar en la família, en els amics, no estar al poble. Hi ha molta gent en què perds el contacte per no estar aquí, hi ha molta gent amb la qual potser no tenies una amistat tan forta que al final s’ha perdut. Però si pugués tornar al passat, tornaria a fer el mateix.
- Podem dir que ha valgut la pena el sacrifici
Ha valgut moltíssim la pena. Que tinc peròs, per suposat, però torna a ser el mateix. El meu jo de fa 16 anys s’hagués quedat flipant de veure’m a un home arribat.
