Cristian Solsona és nadiu de la ciutat de Vinaròs, i des de ben petit ha estat ben lligat al motorsport. Ha sigut mecànic i cap de mecànics en diferents equips de categories com la Superleague Formula, Fórmula 3 Open, World Series By Renault i el DTM, fins arribar a ser en el present el cap de mecànics de l’equip AIX Racing, que ha aconseguit la victòria en l’sprint del circuit de Bakú.
En aquesta primera part de l’entrevista parlem, entre altres temes, sobre el seu camí dins en el món del motor, com ha sigut treballar amb pilots com Colapinto, Piastri o Sargeant, sobre la victòria de l’equip AIX Racing a Azerbaidjan i el pas de la Fórmula 2 a la Fórmula 1.
- La primera pregunta és obligada, com et vas començar a interessar pel món del motor?
Mon pare sempre ha estat lligat al tema del motor. Ja des de jove, ell ha estat al motoclub, ell també va competir en cotxes. I res, quan es va muntar el kàrting aquí a Vinaròs, en eixe moment, el meu germà bessó i jo, estàvem jugant a futbol, i mon pare ens va portar un dia el kàrting i ens va enganxar.
I des d’aquell moment, he estat sempre liat amb el tema de les quatre rodes, perquè ja ens va comprar un kart, ja vam començar a córrer, a competir així a nivell local per campionats que fem per aquí. I ja va arribar un punt que quan tenia quinze o setze anys, ja em va sortir l’oportunitat d’entrenar xiquets en kàrting i de fer-los de mecànic.
Poquet a poquet vaig anar creixent dins del kàrting i me n’anava amb els xavalets d’aquí de la zona a fer el campionat d’Espanya, la Copa Rotax, que també és un campionat nacional. Després va arribar el moment que has de continuar estudiant i has de triar una rama, I bueno, com estudiar no s’em dona bé, vaig decidir estudiar automoció i em va anar molt bé, per què una vegada fas el que t’agrada, és molt més fàcil, no.
- Vas estudiar a l’IES Vilaplana, si no recordo malament…
Efectivament. Vaig fer automoció aquí a Vinaròs, que és una cosa que a la gent sempre li estranya. Jo no vaig sortir fora a estudiar res, fora del que es considera normal. I res. I quan estava estudiant automoció pensava, perquè no, ser mecànic ja de cotxes de carreres, no?
I per mig de Jose Manuel Pérez Aicart, l’amo d’aquí del kàrting, vam començar a contactar amb l’equip que estava corrent i ja les pràctiques d’automoció ja les vaig fer allí. I també vaig tenir sort que aquella temporada va sortir un campionat nou, aleshores a l’equip es feia falta gent i ja em vaig quedar treballant allà. Allà tenia, no res, 18 anyets.
Ja me’n vaig anar a viure a València. I una vegada estàs dins, ja et comences a moure dins del cercle. Sí que, per exemple, quan va arribar la crisi, vaig estar tres o quatre anys fent molt poc de competició, vaig tornar una mica més al kàrting. Però ja al 2016 vaig començar una altra vegada més de veritat.
Vaig estar a un equip de Madrid tres anys i mig, fins que va arribar al punt que la meva meta, suposo que com tot el món, és arribar al màxim. I el meu màxim ha sigut sempre arribar a la Fórmula 1 i vaig passar una entrevista en un equip conegut, en Haas, i m’han dit que no per l’idioma, no? Per l’anglés.
Em deien que per currículum els agradava i tal, però que per l’idioma no podia ser, i allí vaig decidir ja marxar fora. I ja me’n vaig anar a l’equip en el qual estic ara, que en aquella època fa quatre anys estava a la República Txeca. D’allí vaig entrar a la Fórmula 3, com a primer mecànic, vaig fer dos anys i ja em van passar a la Fórmula 2, i el segon any em va sortir l’oportunitat de passar a cap de mecànics i ara porto dos anys ja en aquesta posició.
L’equip ha anat evolucionant, ja no estem a República Txeca, ara estem a Alemanya, perquè un equip alemany ens va comprar, però al final l’estructura és la mateixa.
- M’has parlat del teu primer treball, que va ser a la Super League Fórmula, que mesclava futbol i automobilisme. Com recordes aquella etapa?
Bé, la veritat és que com a un xavalet jove que acabes sortint del poble sí que hi ha gent que t’anima, però són els que menys. Perquè aquí a Vinaròs no hi ha cultura del motorsport. Tenim a José Manuel, que en aquell moment era el seu boom, però quan deies, no, jo vull treballar d’això, la gent t’intentava fer entrar en la realitat.
I per exemple, a l’institut sí que vaig tenir professors que em van animar, però també vaig tenir professors que em van dir, “baixa del núvol i sigues realista“. I com a un xavalet de 18 anys, que de cop viu fora, que jo anava a les carreres de José Manuel i ho veia des de dins, i jo estava a dins, i eren els meus herois els mecànics que estaven treballant allí. I de cop arribes allà i ets un d’ells.
Em trobo, com a principiant, amb 18 anyets, viatjant per tota Europa, perquè la Superleague era a nivell europeu, em fiquen dins dels pitstops, a canviar rodes també. Se’m va magnificar tot molt més.
Per mi ja era un somni, estar treballant al Campionat d’Espanya, i de cop em trobo a la Superleague, amb equips de futbol, mostrant en directe les carreres a Cuatro en aquell moment. Teníem equips com el Sevilla, el Tottenham, que eren els dos que estaven treballant altres. Teníem les directives dels equips venint a les carreres, de cop estaves en Del Nido, venien jugadors…
Passes d’estar a Vinaròs, i que la gent t’estigués intentant fent entrar en raó que és un somni que és difícil d’aconseguir, i de cop estar allà, i a sobre a un nivell ja prou alt, com la Superleague, que ja eren cotxes similars al que ara és un Fórmula 2. Més que res, això, com un xavalet que acaba d’arribar allà, és cridaner.
- Vau notar que l’equip de futbol estava damunt de l’estructura, o teníeu més llibertat?
El primer any sí que s’hi va notar una mica, després ja s’hi va perdre una mica la tendència, però el primer any sí que els equips, com no van entrar tots els equips de futbol, els pocs que van entrar, sí que entraven i entraven bastant fort.
Llavors sí que notaven, com he dit, la directiva del Sevilla, per exemple, venia totes les carreres amb nosaltres, i ens portaven camisetes, i quan vam córrer a Jerez va venir tot l’equip. O sigui que el primer any els equips estan molt bolcats. Sí que van anar perdent l’interés. Jo el segon any no vaig estar, el tercer ja vaig tornar, i era molt diferent del campionat, i als equips donaven la imatge perquè el campionat sobrevisqués, però poc més.
- Després passes a la Fórmula 3 Open. És diferent treballar en una competició que està, diguem-ho, una mica més enfocada en el xou, en el tema dels equips de futbol, en una competició que és 100% automobilisme?
És diferent, no és ni millor ni pitjor. Sí que és veritat que a una persona de motorsport t’agrada una cosa més pura, com pot ser l’Eurofórmula o la F3 Open que es feia en aquell moment. Tu arribes i són carreres, en equips de carreres, en un format de competició de motorsport, perquè al final la Superliga, tu arribes allà i és un show, com tu has dit.
En els equips de futbol, la classificació era una eliminatòria, primer grups i després un contra un fins a arribar a la final. Les carreres eren de 45 minuts, l’organització era tot un xou més encarat al futbol, perquè sigués més cridaner, que no motorsport pur i dur.
Al final sí que la manera de treballar els equips i una vegada ja estaves en pista sí que era motorsport, tal qual, però el cap de setmana en si era un circ. Arribes a l’Eurofórmula i sí que és un campionat que no tant de prestigi, però sí que et sents més a casa, et sents més identificat en el que estàs fent.
Tu, com a jove, arribes a la Superliga i sí que et fa gràcia tot el circ, però sí que notes en la gent gran que li molesta. És a dir, jo arribava al circuit i hauria muntat això d’aquesta manera i aquí l’organització m’obliga a muntar-ho d’una altra. A la Superleague depenia molt de l’organització i de com havíem de fer tot i de les televisions i a l’Eurofórmula ja és més pur. És un campionat més pur.
- Després arribes a les World Series by Renault. Creus que aquestes dues feines que vas tindre abans van ajudar que poguessis entrar en aquesta competició?
Sí, per suposat. Al final com qualsevol feina o qualsevol esport, perquè al final es fusiona la feina i l’esport, tenir una base i a diferent que sigui sempre és bo. Sempre coneixes gent. Al final sí que és veritat que dins del motorsport al final nosaltres dins de l’argot sempre diem que és “apretar tornillos”.
El cotxe és més gran o més menut, però al final les peces són molt paregudes i els cotxes són més o menys pareguts, però sempre et dona una base. En tema d’experiència sempre et val. Després sí que m’ha ajudat moltíssim els contactes que vaig poder fer anteriorment a la Superleague, l’Eurofórmula o la LeMans Sèries.
Al final és molt bo conéixer la gent que quan s’enteren que et quedes sense feina, t’intenten repescar o si ells necessiten gent sempre busquen dins, de la gent que coneixen. Si no hagués fet anteriorment tot això no hauria arribat mai a la World Series.
- També vas estar a la Fórmula 4 South East Asiatic. Quina és la característica comuna de totes aquestes competicions?
La característica comuna és que, al final, són carreres. Són cotxes, són monoplaces, les peces són paregudes, els formats són més o menys pareguts, com són categories de base sempre tens pilots joves que volen promocionar. El factor comú és que al final estigués a València, estigués a Malàisia, al final el rotllo és el mateix.
Són competicions de més o menys nivell i serietat.
- Passem a l’etapa com a cap de mecànics, quan va sorgir aquesta oportunitat?
Al final va ser l’època que estava a Drivex a Madrid estàvem fent Eurofórmula. Jo vaig arribar a la Eurofórmula així mig de rebot perquè l’equip estava en Teo Martín, dos pilots van deixar de córrer, ell va deixar la feina i el primer mecànic que tenia va passar a Drivex.
I això és el que et deia de tenir contactes, ell em va passar a Drivex, i el primer any ja em van posar de primer mecànic, i el segon any aquest xic va tenir un fill i s’ho va plantejar deixar-s’ho. Aleshores des de l’equip van confiar en mi, i com ja portava un any i escaig de primer mecànic van confiar en mi per posar-me de cap de mecànics. I no ho vaig fer malament i ja em vaig quedar dos anys més de primer mecànic dins de Drivex.
- Com de difícil és coordinar tot l’equip de mecànics?
Depén molt, depén de l’equip, dels recursos que tinguis, de la gent amb qui treballes… Ara per exemple en Fórmula 2, que és el campionat més alt en què he treballat, és el campionat que m’està sent més fàcil manejar l’equip perquè treballes amb gent amb molta més experiència.
Els pressupostos no són els mateixos, quan vas a comprar peces no t’ho has de pensar tant. O quan vas a comprar material, consumibles no t’ho penses tant. Quan estàs en equips més menuts o en categories més menudes, per exemple a Drivex tenim una escola de mecànics i m’ha tocat treballar amb molta gent que acaba de sortir de l’escola.
Al final és entendre el grup de treball adaptar-te una mica al que tens i que se sàpiguen adaptar també a tu.
- Un cap de mecànics quan ha de tenir en consideració les exigències dels pilots?
Al final, dins de l’equip, les exigències del pilot intentem no tenir-les en compte. Nosaltres treballem en una línia i de la mateixa manera tinguem un pilot per guanyar carreres com si tenim un pilot que no.
És veritat que si en el punt que estem ara que estem guanyant carreres, estem fent pòdiums treballes més motivat, però la línia de treball al final és la mateixa i l’exigència com a cap mecànic és exactament la mateixa amb un superpilot o un pilot no tan bo.
Però al final la nostra feina és tenir el cotxe més ràpid possible a pista, que les coses estiguen el més ben fetes possibles i l’equip ben organitzat, tinguem un bon pilot o no.
- Quin diries que ha sigut el pilot en el qual has treballat que ha estat més pendent de la part mecànica del cotxe?
Indiscutiblement, va ser Franco Colapinto, però per la circumstància en què vam treballar amb ell. Perquè ell va arribar, ara que s’està coneixent que ha arribat a la Fórmula 1 s’està coneixent la seva història, va arribar aquí a Espanya, va arribar a Europa, va venir al nostre equip sense res.
En 15 anyets vivia amb nosaltres, ell estava dins de la nau en nosaltres, ens ajudava a treballar en els cotxes, ell estava per allí i preguntava, què faig? Doncs nosaltres li déiem limpia això o desmonta’m allò.
Com a pilot és el que hem tingut més involucrat, però normalment els pilots no s’hi involucren. De normal es queixen a l’enginyer que el cotxe corre més o menys, però és veritat que Colapinto sí que venia i ens ajudava i sempre feia la broma: va, fes això millor… Però sí, Colapinto diria.
- Podríem dir que Colapinto és el millor pilot en què has treballat?
A veure, ni millor ni pitjor, són diferents. Colapinto és molt bon pilot, però també ha estat treballant en Jaime Algersuari, que també va arribar a la Fórmula 1, he estat treballant en Oscar Piastri… És difícil de dir, en Logan Sargeant també vaig estar treballant.
Sí que per al moment, Piastri és el més complet en el moment en què estava treballant, perquè va venir al nostre equip en un cap de setmana horrible que no ens sortien els resultats, i de cop va ficar el nostre cotxe un segon més ràpid del que estaven anant abans amb els pilots que teníem.
Logan Sargeant, per exemple, va arribar a un equip en què no estàvem fent res i de cop vam guanyar una carrera i vam fer 4 o 5 pòdiums… És difícil de dir, Colapinto va arribar d’Europa i va guanyar la Fórmula 4 arrasant, però al final són circumstàncies diferents, no sé, jo diria que per a mi estaria entre Colapinto, Piastri, potser Piastri seria el més complet però Piastri, Colapinto o Logan Sargeant.
- Suposo que ser un cap de mecànics en setmana de Gran Premi deu llevar una mica a la son…
Al final és una feina que ve ja més de darrere. Si t’organitzes a la nau, a casa, per exemple jo ara mateix estic de vacacions, però aquest matí he estat en l’ordenador preparant ja el pròxim Gran Premi, que és el de Qatar. Al final, si portes els deures ben fets el cap de setmana no és complicat. És posar en marxa tot el que ja tens planificat.
El que sí que et lleva al somni potser ara quan hem arribat a Bakú o quan estàs a l’Aràbia Saudita. Circuits urbans que et lleven una mica a la son, perquè qualsevol accident passa a ser un accident greu i així la feina se’t complica. Però realment un cap de setmana és la continuïtat de la feina si la porta és ben feta des de casa.
De fet, nosaltres treballem com a cap de mecànics treballem més tranquils quan estem al circuit que quan estem a la nau. A la nau tinc molta més feina. Per exemple, la d’organitzar la revisió dels cotxes, organitzar tot el material que hem de portar, com carregarem el camió, quantes carreres tenim seguides, si hem de preparar 3-4 carrers seguides…
Per altra banda, quan estic al cap de setmana de carreres només és pensar en la carrera, organitzar la feina dels mecànics, supervisar una mica el que estan fent, que com he dit abans, tenen molta experiència.
Només és pegar una ulladeta, no haig d’estar gaire damunt d’ells, si fa falta algun recanvi o tal. Però el cap de setmana no és molt complicat.
- Suposo que no és el mateix treballar pensant en un Gran Premi tipus Bakú o tipus Mònaco que és un circuit més urbà que un Circuit de Catalunya o un Canadà que tenen unes especificacions diferents…
Al final sí que és veritat que quan et planteges un cap de setmana d’una carrera urbana has de plantejar que tindràs accidents, mentre en un circuit permanent, com per exemple Barcelona o potser Bèlgica són circuits que és més difícil tindre un accident.
Pot passar, sí, perquè per exemple, l’accident més greu que hem tingut va ser a Barcelona. Però les probabilitats són molt més baixes. Llavors has de preparar molts més recanvis, molt més material.
Jo, per exemple, quan preparo el material a un circuit permanent, plantejo en què tenim dos carreres i podem tindre un accident per carrera i quan és una carrera d’un circuit urbà, penso en un accident a cada sessió.
Llavors el tema canvia, perquè és preparar les coses per quatre o per dos. Per exemple el que sí que es complica és quan tenim diverses carreres seguides, que ara hem vingut de carrera de Bakú, Qatar ara a Abu Dhabi i els tests d’Abu Dhabi, ho hem de fer tot seguit sense vindre a la nau.
Aleshores és quan es complica una mica la cosa. O a Europa, que fem Imola, Mònaco, venim a Barcelona, però bé, més que res és planificar els accidents que tindrem.
- Passem a la teva etapa actual, ara com a cap de mecànics de l’equip AIX Racing. Bakú i Mònaco són els dos circuits que heu guanyat en aquesta temporada. La carrera de Bakú d’aquest cap de setmana vau guanyar l’esprint amb el paraguaià Joshua Durksen. Com valores aquesta victòria?
És una carrera que té molt de valor per a nosaltres, perquè els anys anteriors ha sigut una carrera molt dolenta. L’any passat no teníem ritme, érem lents i vam tenir accidents totes les sessions, no en un cotxe sinó en els dos. Va ser un cap de setmana horrible. Sempre havia sigut un fin de setmana que com a equip no havíem trobat una posada a punt decent.
A sobre ens presentàvem amb Joshua, que és un pilot novell a la categoria, que no havia corregut mai a Bakú. Hi havia molts de factors per als quals el cap de setmana podria haver sigut un desastre. Nosaltres el plantejàvem com que no anava a ser un bon cap de setmana.
Sí que és veritat que la velocitat que havíem tingut a Monza ens feia ser positius, perquè a Monza havíem sigut rapidíssims i Bakú era un circuit que, llevat la part del castell que és més lenta, l’altra part s’assimila moltíssim a Monza. Teníem esperances, però s’ajuntava que Joshua a Monza sí que havia corregut, però a Bakú no.
Sortíem quarts, havíem fet una bona classificació, aspires al pòdium, però per darrere t’hi venen tots els pilots ràpids. Així que la veritat és que vam tenir una posada a punt del cotxe molt sòlida, ja des del primer moment vam ser ràpids i quan va començar la carrera amb Joshua vam començar a remuntar, però la veritat és que com a sentiment d’alegria et donen millor força que per exemple la carrera que vam guanyar a Mònaco.
Que si ja surts primer a Mònaco és més fàcil, però Bakú la veritat és que s’hi van ajuntar diversos factors els quals van fer que tingués molt de valor aquesta victòria.
- Ara per ara teniu dues victòries i quatre podis, en les carreres que queden (Qatar i Abu Dhabi) espereu aconseguir algun podi més o alguna victòria?
Sí que és veritat que les aspiracions de la temporada, en tenir dos pilots rookies, no eren molt altes, però hem vist que la tendència ha anat canviant, que els pilots estan anant ràpid i que tenim molt bon cotxe…
S’ha trobat una bona posada a punt, el cotxe és nou enguany, per la qual cosa els equips que estem anant una mica per davant en la posada a punt estem marcant una mica la diferència, perquè els equips més punters com pot ser Prema o ART, que han guanyat els últims campionats, els està costant una mica més trobar el ritme. Sí que estan guanyant carreres, però perquè tenen molt bons pilots, Prema per exemple té a Bearman i té a Antonelli.
Doncs això, tenim bon cotxe i sí que pensem que si mantenim una mica la tendència podem ser ràpids a circuits diferents com Monza o Bakú per exemple, però a Abu Dhabi sí que és un circuit en el qual hem estat entrenant.
Ja vam estar l’any passat de cap de temporada en Joshua, el circuit se’l coneix i Qatar és una sorpresa per a tots, no està ningú entrenant allí i pensem que ens pot anar bé. Sí que és veritat que el fet de tenir aquesta tendència pensem que ens pot anar bé.
- M‘has parlat ara d’Antonelli, de Bearman… A part hi ha Bortoleto, Jak Crawford, Pepe Martí, Dennis Hauger… Bearman i Colapinto ja han fet alguna carrera en Fórmula 1 Kimi Antonelli l’any que ve se’n va a Mercedes, creus que tenint en compte aquest grup de pilots és complicat per a vosaltres aconseguir victòries i podis?
Hem demostrat que som part d’aquest grup, és veritat que ells tenen nom, però nosaltres tenim la velocitat i Joshua està demostrant que és un pilot que no té res a envejar-los.
Ha estat lluitant contra Bearman, de fet al campionat anem davant de Bearman, ha estat lluitant amb Antonelli, amb Colapinto, ha estat lluitant en Crawford… Han estat davant d’ells alguna carrera, realment a Joshua com a pilot, l’incloc dins del grup i a AIX com a equip l’inclueixo dins de la velocitat que ja tenim, el poso dins del grup d’equips forts.
- Creus que la Fórmula 2 és el millor trampolí per anar cap a la Fórmula 1 o hi ha alguna altra categoria que pugui ser inclús millor?
És difícil d’explicar, però els factors que estem tenint ara mateix en pilots com Bearman, Colapinto, Antonelli, que ho estan fent bé a la Fórmula 2, però no estan destacant, perquè per exemple enguany estan molt més forts Bortoleto, Maloney, Hadjar…
Són pilots que estan fent-ho millor, però els pilots que ja tenen el seient asseguretat de la Fórmula 1 no són ells. Són pilots com Antonelli que ara mateix al campionat està sèptim, Bearman que no està ni dels 10 primers, Bortoleto sí que ho està fent bé potser sí que s’ho podria meréixer.
Tu pots fer-ho molt bé, com Palou està fent a la IndyCar i no tens els punts de la FIA per arribar a la Fórmula 1. Al final com ha muntat l’estructura de la FIA és el trampolí, però sí que és veritat que s’està demostrant que el sistema no està funcionant realment com ells volen, perquè tens Antonelli que ve de la Fórmula Regional, que són dos escalons per baix i té un seient assegurat a la Fórmula 1 sense treure els resultats.
O Bearman, que no està ni dels 10 primers al campionat i l’any que ve ja té un seient assegurat i això et fa pensar si realment ha guanyat alguna carrera, però al campionat estava el sisé i és el que està corrent a la Fórmula 1. Et fa pensar una mica si realment és la base que toca si s’hauria de reformular. Acaba sent el trampolí, però demostra que el sistema no funciona com Déu mana.
El que guanya no té el seient assegurat per l’any vinent. Tenim d’exemple que l’any passat, va guanyar Theo Pourchaire i no correrà mai a la Fórmula 1. També hi ha el cas d’Oscar Piastri, que va guanyar el primer any que arriba a la Fórmula 2, la guanya i va estar un any sense córrer i va tenir sort que el va fitxar a McLaren si no no estaria ni corrent.
- Creus que la FIA hauria de canviar el sistema per a pujar joves talents de Fórmula 2 a Fórmula 1?
La FIA es regeix per un sistema de punts, però que ells mateixos estan modificant com ells volen. Si fossin més estrictes en el sistema de punts sí que només podrien pujar els que s’ho mereixen. Que no estic dient que Antonelli no s’ho meresca, o que Colapinto no s’ho meresca.
Són pilots que, per suposat, tenen la velocitat i s’ho mereixen. Però per a mi, per exemple, és una mica decebedor que un pilot com Pourchaire guanyi el campionat i no pugui pujar a la Fórmula 1 o que hi hagi anys que el pilot que guanyi la Fórmula 2 no arribi a la Fórmula 1. Crec que la Fórmula 1 hauria de ficar-se una mica més seriosa a l’hora de repartir punts perquè arribin a premiar una mica el campionat de la Fórmula 2. Perquè al final la gent no li dona el valor.
Si tu vens de la Fórmula Regional i tens directament un seient en Mercedes a la Fórmula 1, com té Antonelli quin sentit té que em gasti 3 milions d’euros per intentar guanyar la Fórmula 2, si no m’asseguro d’arribar a la Fórmula 1…
- Que sigui el sistema una mica més meritocràtic…
No vull dir que no tingui mèrit Antonelli i Colapinto, però per què tenen més mèrit que Maloney o Hadjar, per exemple? O sigui, per què tenen més opcions ells que gent que està fent millor campionat que ells? Això en altres disciplines no passaria, o sigui, tu en ciclisme si no demostres que ets bo no segueixes pujant.
Aquí sí que passa, no? T‘apadrina un equip de Fórmula 1 i com eres el millor dins de la seva estructura, doncs passes a la Fórmula 1, però és igual qui estigui fent millors resultats a la Fórmula 2. Jo crec que la FIA s’està equivocant i està llevant el valor que té a guanyar una Fórmula 2.
(Consulta la segona part de l’entrevista a partir de demà, clicant en el següent link)
