D’on som?
De la nostra infantesa, conclou Antoine de Saint-Exupéry en Pilot de Guerra.
Nasquérem durant els primers compassos dels anys vuitanta, i cresquérem als carrers, alguns sense asfaltar, veïns al Francesc Catalán. La nostra xarxa social preferida era el balcó i els crits de banda a banda. Els nostres parcs infantils eren els camps abandonats dels pisos de Palau, del Cidan o la Plaça de l’església de Santa Maria. Tot semblava envaït per un esperit salvatge.
Al número 15 del Carrer del Puig de la Nau, coincidiren uns joves mestres, entre d’altres, que, tal volta, sense saber-ho, van avançar-se en el temps abordant reptes, sens dubte complexos, com l’arribada dels primers nouvinguts.
Aquells anys aprenguérem a respectar l’espai públic i natural com si fora la nostra casa. Recorríem les solejades pedres de la Mar Xica per tal de recollir fem i altres deixalles. Igualment, plantàrem carrasques i pins al camí que hi ha al costat de la pedrera del Puig, 300 metres cap a Vinaròs, a banda dreta. Arbres que ja tenen més de 30 anys.
Però no tot era treballar, les festes al Catalán eren més que festes. Nadal, Sant Antoni, Carnestoltes, les Falles, el dia de la Pau, Santa Caterina i la rifa del pollastre… Totes les preparàvem amb temps, amb les nostres mans i materials recuperats. Eren dies grans i per unes hores ens sentíem protagonistes de la festa i ens tréiem la vergonya.
Si pensem en integració social, respecte, ecologia, empatia, igualtat, tradició, identitat individual, poden semblar conceptes molt moderns. Doncs bé, mirant enrere i amb la reflexió a causa de la trista notícia de la mort de Ximo Bueno, pensem que totes eixes qüestions ja estaven en nosaltres des de llavors. L’educació posseeix el poder transformador més gran. El fet de coincidir amb un claustre de mestres com aquells pot canviar la percepció que té l’alumnat sobre la vida. Nosaltres hem arribat a l’edat adulta estimant la llibertat i acceptant tant els nostres defectes com les nostres virtuts.
Recordem a Ximo caminant pel pati, pels passadissos del col·legi, picant la porta de la classe dues vegades i parlar amb Amparo o Toni, fent de speaker el dia de Santa Caterina o el dia de la Pau, la foto de classe o simplement parlant amb nosaltres.
Formes part dels teus alumnes, ens ajudares a que cadascú trobàrem la nostra pròpia pàtria. I, encara que no hem tingut una relació estreta després de l’etapa escolar, sempre que hem coincidit pel carrer et dirigies a nosaltres pel nom i ens preguntaves sobre quina marxa portàvem. Ens has dit adeu massa prompte, però el teu record i els valors que ens vas transmetre, continuen més vius que mai.
Gràcies Ximo!
Antics alumnes: 1984 – 1995
—
[themoneytizer id=”55754-16″]
