Javier Sorlí Gellida és nadiu de Vinaròs, i té 44 anys. És arquitecte de professió. El seu primer contacte amb l’associació “Amics de Vinaròs” va ser en unes jornades l’any 2017. Seguidament, es va fer soci, va formar part de la Junta i, en aquests moments, és el president de l’associació cultural “Amics de Vinaròs”. En aquesta entrevista parlem, entre altres temes, sobre com va assolir president, els canvis en la Nit de la Cultura i el futur de l’associació cultural “Amics de Vinaròs”.
- La primera pregunta és obligada. Com vas prendre la decisió de presentar-te a ser president de l’associació cultural “Amics de Vinaròs”?
Jo haguera preferit no fer-ho, perquè, a veure, jo just acabava de ser pare i se’m venia tot, tot molt damunt. Però com ja portava quatre-cinc anys involucrat a l’associació, i no semblava que anés a haver-hi continuïtat a la junta, i, al final, vam fer-nos la idea. Vam buscar un poquet de gent que continuàvem de la junta anterior, vam buscar un poquet de gent afí també…
Vam tocar moltes portes. Algunes, doncs, la gent no podia, però altres sí que va respondre, i al final ens vam haver de fer a la idea de fer una nova junta perquè no n’hi havia continuïtat.
- Com et vas enterar que vas ser elegit president?
Va ser en una assemblea. S’obria el pla per a presentar candidatures, nosaltres sabíem i havíem confirmat que anàvem a presentar-la, però, jo encantat si se n’hagués presentat alguna altra. Però no va ser així, i llavors en eixa assemblea ens van comunicar que no n’hi havia cap altra candidatura. Aleshores ens tocava.
- Com és passar de ser membre de la Junta a ser president de l’Associació Cultural “Amics de Vinaròs”?
Per a mi ha sigut un canvi prou gros, perquè a la junta estava, però tirant una maneta. Estava a les reunions, t’enteres de tot i del funcionament, però no tens la responsabilitat de venir o d’estar pendent del telèfon cada dia per si hi ha algun paper o alguna cosa que signar, algun pla d’alguna ajuda o una reunió urgent que s’ha de fer, doncs eixa obligació no la tenia abans…
Ara em toca agarrar el paper un poquet de José Luis Pascual, que era el que fins en aquell moment estava sempre “al tanto“. Jo estava més o menys disponible per si passava alguna cosa, i ara m’ha tocat fer-hi aquest paper. La resta de gent tiren una mà, ajuden en temes puntuals i en les reunions assisteixen sempre, però saps que per qui passa més o menys tot és per tu.
- Amb tu van entrar dins de la Junta noves incorporacions com Silvia García Agramunt, Josep Fabregat Miralles, Jara Gamallo Dellà, Celia Bernad Marmaña i Begoña Saura Ferreres. Creus que aquestes incorporacions han servit per a millorar la Junta?
Totalment. Perquè, encara no estar involucrat al 100% antigament, sí que estàs un poc viciat, perquè estaves en la roda de com funciona o com va funcionant tot, les coses… No et planteges en fer més activitats diferents… Et sumes al dia a dia i ja està.
Aleshores, la gent nova va bé perquè, primer, sempre t’ho qüestionen tot. Hi ha coses que les pots tombar tu fàcilment, perquè són inviables, però ja te l’han posada en una taula… I aleshores ja dius: “Ostres, doncs és veritat, no ens ho havíem plantejat aquest acte” També tenim la sort que aquestes cinc noves incorporacions, molts s’han fet socis a propòsit i llavors tenen una visió crítica del que ocorria abans a l’associació.
Perquè evidentment no tenim una vareta màgica i ho hem canviat tot de cop. Però aquesta imatge que pot ser hermètica. Per sort, l’entrada d’aquesta gent nova ens ha ajudat un poquet a trencar-la.
- A més, també s’han quedat de l’anterior junta membres com Helena Román Caro, Arturo Oliver Foix, Luis Beltrán Fonollosa i Ricardo Martinell Rabasa. Creus que el fet que s’hagin quedat aquests membres ha ajudat al canvi de les dues juntes?
Sí, totalment. Hi ha dos potes prou importants. Una és Helena Román, que a part d’estar en la Junta, és la tècnica que porta el dia a dia… És historiadora de l’Art i la tenim com a empleada a temps parcial dins de l’associació i ja porta prou anys i tot això té una trajectòria i s’ho coneix tot molt bé.
I després la Junta anterior, amb José Luis, Fernando Romillo, tota la gent anterior… Hi ha hagut continuïtat, continuïtat i independència. Jo entenc també la seva postura, que s’han deslligat perquè estàs cansat al final i arriba un moment que dius “que entre algú altre i ja està“. Però saps que tens el telèfon i al moment que necessites fer una trucada per preguntar: “Escolta, què féieu quan passava això, no? Quan vos cridàveu algú venia i us contava esta cosa o este problema com ho abordàveu?” I saps que els tens al costat.
Llavors tens eixa continuïtat que et dona tranquil·litat, però també tens independència.
- Com és ser el president d’Amics de Vinaròs que segueix el llegat de Jose Luis Pascual?
L’ombra de José Luis és llarga, perquè és una persona que s’ha involucrat i ho ha estat donant tot. És soci fundador des de fa quasi cinquanta anys i durant més de quinze, president. És una persona amb molt de caràcter, i on va se’l veu i es deixa veure. A mi em costa eixe paper.
Moltes vegades, quasi sempre que tens alguna entrevista o alguna xerrada, em nombren abans a José Luis. Llavors sé que tinc una persona darrere que ha deixat una empremta enorme en aquesta associació.
- En el teu discurs de la Nit de la Cultura, vas dir que “havies estat en més contacte que mai en ell per poder seguir consells i conéixer de primera mà les característiques i peculiaritats de l’Associació”. Creus que aquests consells t’han ajudat a ser millor president?
Sí, jo crec que sí. Parlant clar, el salt generacional existeix. Jo soc una persona que potser quan em faci més gran seré més impositiva o tindré uns principis i d’ahir no em baixaré, però ara jo crec que soc una persona prou dialogant. Sempre estic “si és així, anem a parlar-ho…” José Luis, en la trajectòria que portava, tenia les coses molt més clares, i “això era així i ja està“.
A mi m’ha vingut molt bé el contacte amb ell perquè, per un costat el que parlàvem abans del dia a dia de l’associació, però després tenia molta por al bagatge cultural que s’emporta a casa i el volem conservar aquí. Cada vegada que aquest últim any em reunia més sovint amb ell m’anava explicant i quan féiem un café, xerràvem mentre caminàvem per alguna sala i t’ho explicava tot. Era com un llibre, com una enciclopèdia de tot el que hi ha aquí a l’associació de tota la gent, de tot el que tenim aquí. I això em feia molta por, perquè jo, és que no conec la meitat, el que hi ha aquí no saps d’on ve, i llavors li vaig proposar i li vaig dir: “escolta, t’importa que gravem tot el que anem parlant, o cada dia ens tanquem en una sala i jo vaig posant la càmera i vaig enfocant i em vas explicant…“
Aleshores, hem produït un munt de material gravat explicant tot el que hi ha aquí a la seu. No és una cosa que estigui preparada per poder-ho penjar o compartir, però ja ho tenim com apunts en el disc dur o guardat, perquè a mi em fa pànic quan de vegades ve algú i em pregunta “què és això i d’on ve” i dic, “ostres, és que no tinc idea…“
- Com si fos pràcticament una intel·ligència artificial…
Més o menys és això. Ens agradaria saber com poder emmagatzemar-ho en les seues etiquetes a l’hora de buscar-ho. Ara són arxius d’àudio i de vídeo que li poses un nom, però potser comences un dia parlant d’una escultura d’Agramunt que tenim aquí i al final t’acaba comentant de quan ens van portar el bombo de “La Alianza”. Llavors, no saps mai molt bé com classificar tota la informació que treus, perquè són vídeos de mitja hora i va saltant d’un tema a l’altre, però feia falta.
- Passem a un dels esdeveniments que hem citat abans i que va ser la teva primera prova de foc, la Nit de la Cultura. El primer canvi substancial va ser la seva localització, de l’Hotel Roca va passar al Círculo Mercantil i Cultural. Aquest canvi va ser per afavorir la mobilitat a tots els assistents o per apropar la celebració al centre del poble?
No vaig a inventar-me que poèticament seria un eslògan tipus “així portem la cultura al centre del poble“… Volíem un format més xicotet, perquè teníem un poquet de temor, havíem canviat el que tenia la Nit de la Cultura anteriorment era amb l’acció del “Calendari de les Dones Vinarosenques“ i el que feia era implicar moltes famílies. Aleshores t’asseguraves que et venia un aforament prou gran, i això no sabíem si passaria o no passaria.
Després, per practicitat, volíem estar prop de la seu i tenint un espai com tenim com és el Círculo Mercantil i Cultural, doncs vam dir: “anem a provar-ho…“. Era l’any per provar-ho. Sempre pots dir “ostres se n’han apuntat 200…“ Doncs no va passar, vam ser 100, vam estar en un lloc acotat i ja està.
Ja ens estem movent per l’edició de l’any que ve. Cal recordar que la Nit de la Cultura sobretot és un acte que ve dins del marc del certamen Puig Roda, l’entrega del premi d’Aquarel·la que ve patrocinat per la Diputació de Castelló. Llavors ja tenim la confirmació que ens han tornat a donar l’ok per tornar a organitzar-lo enguany, i ja hem presentat tota la memòria de com ho anem a fer. Ja està confirmada la celebració del dia per a l’últim divendres del mes de novembre i també el lloc el tenim pràcticament ja reservat.
Continuarem fent-lo allí, perquè pensem que el format és aquest d’unes 100 persones i allí ens ve molt bé estar al centre del poble.
- Seguidament, podem parlar del canvi que hi ha hagut en una de les grans parts d’aquesta nit, com és el calendari. En aquesta edició, vau deixar de banda el calendari de dones vinarossenques per donar pas al calendari d’espais del poble. Per què vau optar per aquest canvi?
Va ser per dos motius principals. Jo des que estic a la Junta ja vaig, ho puc definir amb una paraula molt vinarossenca, que és quan alguna cosa “fa poll“. El calendari quan es va idear i es va fer els primers anys tenia un sentit meravellós, que era posar en valor a les dones, i eren unes biografies que les miraves i dies: “osti, són dones que haurien de tenir a un carrer al poble“ .
Eren conegudes per tot el món i les biografies les llegies i deies, “bravo“. Després, es va acabar convertint en un tema anecdòtic, cultural, folklòric per així dir-ho. Jo, personalment, inclús veia ja alguna cosa atemporal. Jo crec que no feia falta. Per què un calendari de dones vinarossenques quan ja en portem 15 o no sé quants?. Potser d’aquí 5 anys torna a fer falta o 10 anys estaria bé repescar-ne un. No era una cosa que volguerem continuar.
La junta nova també estava una mica en sintonia, però sí que veiem necessari fer un calendari de coses identitàries o culturals de Vinaròs. Se’ns va ocórrer en una reunió, Arturo Oliver sempre ens porta el recordatori de dates anecdòtiques. Vam veure una de la Mera i en reunió tots parlàvem records i coses de La Mera i vam pensar: “per què no busquem implicar a gent del carrer que parli dels records que té d’eixe espai…“. Vam pensar que podria ser una cosa bonica per a fer i dedicar el calendari a espais de Vinaròs. Tenim altres idees, encara no hem acabat de concretar, però seran coses genèriques. Poden ser famílies, professions, carrers, classes…
- Durant la celebració de la Nit de la Cultura, també es va mostrar un vídeo on diferents persones parlaven sobre la seva estança vivint en aquesta Plaça. Va ser molt complicat poder trobar a totes aquestes persones?
No molt, aquest projecte el van agarrar sobretot entre Celia i Begoña que coneixen a mig poble. Una de les meves carències és que conec molt poca gent, i per sort hi ha alguns dels membres de la Junta que es coneixen a tot el món.
Jo crec que va ser molta feina perquè evidentment un dels hàndicaps que tenim un poquet la Junta és que la majoria, ara el 80% i abans el 90%, estem tots empleats i això ho fem en les nostres estones lliures a part de les nostres feines. Ara ja hi ha dues persones jubilades a la Junta. Ho vas fent la tarda que tens lliure i elles s’ho van anar agarrant així. Hi va haver un moment que passaven per allí i ja les coneixien com “les xiques de La Mera“. Corria entre els veïns: “hi ha unes xiques que estan fent entrevistes. Ah, doncs dir-les que passem per ma casa“ i elles mateixes ja anaven fent.
L‘experiència va estar bé, perquè hi ha un munt de temes que podrien donar per a treball d’investigació. Quan algú comença, de vegades et planteges de dir: “ostres, no sé què començar a estudiar“, perquè et penses que quan vas a fer un treball o una investigació serà arribar i trobar-t’ho tot i t’espantes i dius: “és que no hi ha res fet“. Doncs millor, perquè potser no hi ha res fet, i potser comences i quan comences rasques per aquí i trobes una per allà.
Així els va passar un poquet a elles. Tenien unes quantes famílies que volien anar a veure, però al final van acabar entrevistant a molta altra gent, perquè els anava sortint els temes i els deien: “doncs parla en aquesta persona, que encara està viva.” Van treure un vídeo que el van presentar eixe dia i va ser molt emotiu.
- Passem a un altre punt important del teu discurs i del sopar, que és el fet que, per primera vegada, l’associació cultural Amics de Vinaròs tindrà representació a la Fira i Festes de Sant Joan i Sant Pere, amb Balma García Vizcarro com a dama. Per què s’ha tardat tant de temps en tenir representació a la Fira i Festes de Sant Joan i Sant Pere? Com va ser el procés per decidir que l’associació havia de tenir dama?
Els anys que portava a la Junta mai s’havia plantejat el tema i no ho sé, la veritat. Potser si en algun moment algú ho va plantejar i es va tirar endarrere el tema.
També et dic que aquests últims anys quan veus les dames i cavallers diràs que van tots a buscar associacions molt consolidades amb molta trajectòria o que fan molt de “corrillo” a l’hora de la festa. Nosaltres no som una associació tradicional en aquest sentit. Aleshores, quan aquesta proposta ens va arribar per part d’un soci, també ens vam veure un poc en el problema de dir, un soci ens ho van proposar, però no volíem tampoc la cosa de triar perquè sí. Llavors vam dir, d’acord, tenim aquesta opció, però hem d’obrir un pla perquè es presentin per almenys que els socis ho sàpiguen.
Hi ha coses que si les decideixes com a junta i no passa res, però ens va semblar un tema sensible. És la primera vegada que teníem una representant a les festes, i hem d’obrir l’opció a tots els socis. Vam obrir el termini perquè es presentaren i al final va sortir Balma. La veritat és que estem molt il·lusionats perquè quan algú va posar damunt la taula el tema vam veure que podia ser una bona manera de visibilitzar una associació, que potser l’assimiles a alguna cosa de gent gran que estan fent coses culturals i festives i de tradició. Creiem que serà una bona oportunitat.
- Finalment, dins del teu discurs vas demanar la creació d’un Museu de Vinaròs, per a poder guardar totes les obres que conserveu i objectes del municipi. Per què creus que no s’ha realitzat encara aquesta inversió?
No ho entenc, és una cosa que no entenc, perquè realment de museu Vinaròs n’ha tingut quan estava a la capella Santa Victòria. Sí, era xicotet, però vam passar de tindre un museu xicotet a no tenir res. Han passat, jo crec que, 20 anys des que es va llevar d’allí i ja està. Estan les coses un poc disseminades en diferents magatzems. Nosaltres tenim les coses de l’associació que tenim aquí, però l’Ajuntament també té moltes coses que serien dignes de posar i de mostrar en un museu.
Hi ha hagut sempre altres preferències? Doncs segurament, no ho sé. Les associacions culturals és una cosa per posar-nos en la llista de tasques per a fer el fet que no hem sigut prou pesats. Jo des que estic aquí a Jose Luís li he escoltat reclamar per activa i per passiva sempre i posant un poc la cara roja de dir: “com pot ser que pobles molt infinitament més xicotets que tinguen un museu?“ Està clar que també necessitem un auditori, necessitem moltes coses. Una part de l’auditori podria ser centre cultural, auditori, museu…
No estem parlant d’un museu com el de Belles Arts ni tan segur com el de Benicarló, que ens trencaríem les vestidures si tinguéssim una cosa com té Benicarló doncs és una cosa que es va demanant sempre. Als polítics sempre els ho reclamen sempre que pots i si no nosaltres anem fent la nostra tasca de formigueta i anem guardant tot el que podem. Per això moltes vegades també ens excusem que en un local cedit per l’Ajuntament. Tot el material que hi ha aquí dins és tot del poble de Vinaròs. Ho conservem aquí, ho cataloguem i ho tenim ordenat i a la vista de qui vulgui venir a veure-ho. Però el seu lloc ideal seria un museu.
- Dins dels actes que heu realitzat s’han realitzat diverses activitats, com per exemple la visita guiada al cementiri de Vinaròs i un passeig guiat pels espais funeraris de Vinaròs. Creus que recordar als difunts és necessari per a conéixer la nostra història?
Oferir aquestes visites és sobretot perquè ja és una iniciativa que porta un munt d’anys i la ciutadania respon molt bé. La demanda és gran, s’apunta a gent i ens quedem sempre amb gent fora de llista. Sobretot la fem perquè tenim personal intern com és Helena, que és historiadora de l’art i és especialista en art funerari. Llavors, l’oferim per aquest motiu i perquè té acceptació.
M‘agradaria alguna vegada tenir temps per poder treballar alguna visita en alguna altra visió, per exemple el desenvolupament urbà de Vinarós també seria molt interessant. També podríem promoure visites parlant dels perímetres de les muralles de Vinarós. Són temes que, nosaltres des de l’associació, si ens vingués algú que tingués l’estudi fet o se’l pogués ajudar, jo crec que seria molt fàcil donar-li altaveu i tractar de consolidar aquestes visites que estarien molt bé a nivell cultural.
Sé que des de l’Oficina de Turisme se’n promouen. Estaria molt bé poder tenir una oferta de visites més nombrosa.
- A més, també vau realitzar la inauguració de la placa commemorativa del lloc de naixement de Leopoldo Querol i Roso, al número 17 de la Plaça Jovellar. Com va sorgir aquesta iniciativa?
Va ser un encert el fet de coincidir que es produïa una efemèride com era el 125 aniversari del naixement de Leopoldo Querol, vam organitzar una conferència d’una persona que havia fet la seva tesi doctoral sobre Leopoldo Querol i xerrant va instar-nos que hi havia certes carències de la figura de Leopoldo Querol que no s’havien complert. Una correspon al seu enterrament, perquè està enterrat d’una manera superpobre en el cementeri de València on va ser casualitat que estigués allí. La relació la va tenir sobretot amb Vinaròs que és on va néixer i Benicàssim on va tindre la seva filla, i això ens va instar un poquet si poguérem mediar entre aquests dos ajuntaments per solucionar aquest tema.
L’altre tema va ser: “com pot ser que a la casa natal que no hi hagi una plaqueta?“ Vam dir que sí que pot ser una bona oportunitat d’agarrar figures en què hi ha una excusa, com per exemple, el 125 aniversari del naixement i vam començar a moure els fils. Vam fer una cosa prou austera dins dels nostres pressupostos, però després quan vam contar-li-ho a l’Ajuntament li va semblar molt bona idea, ens van ajudar perfectament, la Diputació també es va sumar i el que era una cosa molt simpleta va acabar sent un acte redó.
Va venir la “neboda-neta” de Querol, perquè no va tenir descendència directa des de Madrid, a la celebració i van estar superencantats de tot el que vam fer. Ens va servir un poc per a posar en context i ara estem treballant amb certs personatges que sempre són notícia tangencialment durant l’any i llavors els volem posar en valor. Sense agobiar, possiblement un o dos personatges a l’any que tinguen una trajectòria destacable i ja crec que tindrem prompte s’havien posat sobre la taula que se n’anava a celebrar un aniversari. Intentarem promoure si veiem que hi ha alguna carència i si no, simplement a difondre i a posar-lo en valor.
- A més, en la vostra seu, situada al Camí Carreró, també esteu realitzant diverses exposicions, com ara la de “Visca Sant Sebastià!” o “La Doble Mirada: Arquitectures del Buit”, de José Conceptes. Dues exposicions que tracten dos temes tan diferents com Vinaròs i Nova York. Creieu que aquestes exposicions us apropen més al públic?
Sí, sobretot es nota quan produeixes exposicions en algú del poble, perquè arrossega a molta gent que el ve a veure i aleshores poses l’espai i li dones la difusió. El dia de la inauguració doncs estàs aquí, expliques l’exposició i llueix molt.
La sala està a disposició de tot el món que vulgui mostrar alguna cosa. Tenim algunes fixes que ja les estem preparant i buscant a propòsit, però després normalment sempre pot encaixar alguna mostra. Veiem que ens respon molt bé la premsa, el suport institucional també el tenim molt i després els socis, que són com un degoteig. Possiblement no et venen tots de cop, però saben que hi ha una exposició, aleshores en qualsevol moment venen.
A més, abans tot el que donem des de l’Associació abans s’enviava als seus domicilis, i això ho hem llevat ara. Nosaltres publiquem una revista semestralment i per exemple, durant certs moments de l’any, els socis rebien aquesta revista o el calendari. Aleshores, això ho hem llevat i hem dit que qui vulgui rebre-ho a casa haurà de pagar una quota més elevada, i qui no ho tindrà inclòs en la seua quota, però haurà de venir a buscar-ho a la seu. D’aquesta manera venen, així s’enteren de les novetats, miren l’exposició… Hi ha més “feedback“.
- Entre els grans reptes d’aquesta junta està el 50 anniversari de l’associació, que es l’any que ve. Heu començat ja a fer els preparatius?
La veritat és que no. No hem pensat res perquè estem en un any en el qual continuem sent austers, perquè encara estem tirant del trasllat que vam fer d’una seu a l’altra. Tots els estalvis que teníem se’n van anar en realitzar aquesta mudança, la compra d’estanteries noves… Ara mateix estem “al dia“.
Si estàs així, pots dur la publicació de les dos revistes, els premis i el dia a dia de l’Associació. Aleshores, si enguany podem estalviar una mica… Tant de bo poguéssim pensar alguna cosa que tingués molt d’impacte amb pocs recursos, que crec que així serà, però no ens esperem un castell de focs artificials ni res. Si al final no podem fer res gran amb ajuda de les autoritats, farem el que t’he dit, celebrarem que tenim 50 anys d’història i ja està.
- Creus que des de l’associació cultural s’han de fer més esforços per apropar la cultura vinarossenca a la gent del municipi?
Totalment. Tots ens hem de posar aquesta tasca en els deures, perquè t’adones que estem descobrint coses sempre, inclús ara que hem entrat a la Junta. De vegades, ve gent a contar-te certes coses i després tu ho expliques als altres i dius “osti, això és de veritat…?” Descobrim moltes coses que no sabíem del municipi.
Nosaltres som gent amb formació, però que possiblement no està enfocada cap aquest vessant més cultural que ara comencem a rascar i a veure. Aleshores, aquesta feina d’apropar-se a tothom no s’estava fent. Com es fa? Doncs és difícil. El públic fa molt, perquè si estan a una altra cosa, doncs és difícil.
Ara volem fomentar les escoles. Sí que veiem que els centres es preocupen i volen venir a fer una visita, però després hi ha un salt fins als instituts amb l’adolescència on ens desvinculem una altra vegada de la població. Clar, després marxen fora i fins que no tenen 40 o 50 anys no es preocupen d’aquestes coses. I aleshores, hi ha un salt des dels 15 fins als 45 anys molt gran.
- Us heu plantejat reunions amb associacions com per exemple el Casal Jove per intentar fer activitats conjuntes i dur la cultura de Vinaròs a la gent jove?
Doncs estaria ideal, la veritat. Estem en la fase encara, com t’he comentat, de treballar amb els col·legis, perquè sí que hem vist un apropament i una predisposició cap a nosaltres. Ara estem investigant d’oferir tallers i que la visita no sigui solament que vinguen a fer una visita, sinó que també puguin realitzar un taller sobre una figura vinarossenca, per exemple.
- Us heu reunit amb altres associacions del municipi per a fer coses conjuntament?
Quan vaig veure que anava a ser el president, em vaig reunir en Nati Romeu i en Josefa Gondomar de la Fundació Caixa Vinaròs, que des del primer moment ens van felicitar i em van ajudar amb els dubtes que tenia, perquè elles són un referent amb tot el tema de la cultura de Vinaròs. Aleshores sí que les estem tenint en gent local.
També hem estat en contacte amb el Grup de Debat i Recerca Tràngol, i si hi ha més, que es posen en contacte amb nosaltres i estarem encantats de reunir-nos. No som competència, perquè dins de la cultura, les ajudes són fonamentals. Per exemple, amb el tema de Leopoldo Querol, vam anar amb l’institut d’una.
- Anem amb la part final de l’entrevista, que són les tres preguntes més personals que li fem a tothom. Què li diria Javi Sorlí als seus companys de Junta d’Amics de Vinaròs?
Els diria “calienta que sales“. Sobretot els diria que gràcies, perquè jo soc mal venedor i pensava que no sabia convéncer-los. No sé si perquè em veien explicar-ho amb tanta naturalitat i transparència, o que realment estaven interessats i van pensar que “si toca, toca”. A més, haurien de pensar: “no he d’estar jo ajudant a aquesta associació que porta més de 50 anys i tot el que fan són coses per al nostre llegat“. Van dir, “en la mesura en la qual puguem, compta amb mi“.
Aleshores, molt d’agraïment, però amb aquesta frase de “calienta que sales“, perquè espero que algú després continue.
- Què li diria Javi Sorlí als més de 300 socis d’Amics de Vinaròs?
Que ho estan fent molt bé. Moltes vegades a les reunions pensem que no és una quota inaccessible, però tenir eixa voluntat de pertànyer a una associació, i per poc que siga (20 euros al semestre) posar-los i confiar en el que s’està fent, jo penso que s’ha de continuar alimentant-ho.
Sobretot agrair-los i que continuen apostant amb aquest granet de sorra, però també els diria que s’impliquen un poc més, en un sentit constructiu. Que deixin de ser socis passius i ens donen iniciatives, a més de nosaltres ser més corporatius i avisar de les iniciatives que fem.
- Finalment, què li diria Javi Sorlí al Javi Sorlí que es trobava dins de la Junta de Jose Luis Pascual a l’associació cultural Amics de Vinaròs?
Li diria que no hagués hagut de patir tant, encara que vaig estar setmanes pensar-ho i estava entre l’espasa i la paret. Estem parlant d’una Associació, i quan un fa tot el que pot no se li pot demanar més. Aleshores, m’hauria hagut de relaxar una mica més, perquè vaig estar pegant moltes voltes. Jo sempre li preguntava a Helena si s’havia presentat algú. Doncs li diria això, que es despreocupés.
Després, quan estàs aquí, també és com una frase vinarossenca, “quan arribem al ball, ballarem“. Si tu fas tot el que pots, doncs ja està. Jo enemistats no me’n vull fer cap estant aquí, i ho intentaré tirar cap endavant tot el que pugui. És un procés d’aprenentatge, al cap i a la fi.
