Imma Castell és nadiva de Vinaròs. És periodista. Durant 18 anys ha estat treballant a El Periódico Mediterráneo, la majoria dels anys a la secció de Comarques. A més, també ha estat col·laborant amb altres mitjans com À Punt, Vinaròs News i Cope Vinaròs. També va coordinar El Diariet de Vinaròs durant 2 anys. Presenta aquest dissabte 18 a les 19:30 a l’Auditori Carles Santos de la Casa Membrillera el llibre “El Maratón de Mi Vida: Convivir con el Cáncer es Posible“, un llibre que tracta de la seva convivència amb un càncer de pulmó avançat. Parlem amb ella, entre altres temes, dels inicis de la malaltia, els canvis que li va suposar dins de la seva vida i com ha après a conviure amb ella.
- El 17 de maig de l’any 2019 et va canviar la vida. Com va ser el moment en el qual et vas enterar que tenies càncer de pulmó avançat?
El moment va ser prou complicat. No donaré molts de detalls per no fer ‘spoiler’ però et diré que ni el lloc ni l’empatia del pneumòleg van ser els adequats, la qual cosa no va ajudar massa. Estàvem el meu home i jo agafats de la mà, assentats en un banquet, i no ens la vam soltar fins que l’especialista se’n va anar.
- Després del diagnòstic, què va ser el primer que se’t va passar pel cap?
El meu fill. Acabava de fer tres anys i, amb tota possibilitat, no l’anava a vore créixer.
- A qui va ser la primera persona a la qual li vas donar la notícia?
Al llavors director de El Periódico Mediterráneo i ara director del diari Levante, José Luis Valencia. Soc una persona pragmàtica i sabia que ell m’ajudaria perquè puguera rebre quan abans el tractament que necessitava. Així va ser.
- Com és viure amb una malaltia tan dura com és el càncer?
El càncer és una malaltia molt dura física i psicològicament, però crec que dotant-se de les ferramentes necessàries es poden mitigar un poc els seus efectes i els de la medicació. Per mí, tindre al meu costat a una família meravellosa i uns amics (la família que un tria) excepcionals com equip d’avituallament va ser terapèutic. També l’ajuda de la meua psiconcòloga, que em va guiar en com portar la malaltia i com fer-li saber al meu fill allò que m’estava passant. Una bona salut mental ajuda moltíssim a conviure en el càncer i a què la malaltia deixe de ser la protagonista del teu dia a dia.
- Segons has comentat en algunes entrevistes, el metge et va donar 6 mesos de vida. Aquest termini tan curt et va xocar de primeres?
Evidentment. En principi semblava que el càncer era prou lleu, però la biòpsia va destapar tot el contrari. Va ser com passar del dia a la nit en dos segons. Terrible.
- Ets periodista, una feina que necessita estar atent les 24 hores del dia. Suposo que amb el càncer vas haver de parar de treballar durant una temporada. Com de difícil va ser això?
Soc periodista vocacional, mai he deixat d’estar atenta a les informacions. A més a més, al llarg de la meua baixa em vaig convertir en una espècie de ‘caçanotícies’ a peu de carrer pels meus companys de la redacció. Vaig començar a Mediterráneo com a corresponsal de Vinaròs i en aquell moment em vaig convertir en una espècie de ‘corresponsal’ d’allò que passava a peu de carrer i que des de la redacció era difícil de controlar. Mai m’he sentit desconnectada i he tingut la gran sort de tindre uns companys exemplars en els quals parlava de manera molt habitual i em posaven al dia de tot el que es movia en el sector.
- Quines són les coses que et van costar més en el principi del tractament?
El que més em va costar va ser assumir la caiguda del pèl. Pot semblar una cosa molt banal, però per a mi era topar-me cara a cara amb la malaltia i el desgast físic que comportava. Tal i com avançava el tractament i jo em sentia millor, el canvi físic que comportava era de les poques coses que em recordaven que tenia càncer.
- El càncer és una malaltia bastant temuda per la societat. Com ha sigut la teva relació amb ella mentre ha anat passant els anys?
Jo convisc amb el càncer. Està dintre meu i passo les revisions per garantir-me que continua dormint. Més enllà dels moments d’ITV, tracto de no pensar massa en ell i de seguir endavant. Sé que he tingut i tinc molta sort d’estar tan bé com estic en aquests moments i ni vull ni puc perdre el temps en ell.
- Hi ha hagut accions o coses que has pogut anar fent amb els pas del temps que durant el principi del tractament no podies fer?
En un principi només podia fer 10 passos i havia de parar-me a descansar per recuperar aire, quasi quatre anys després, el mes de gener del 2023 vaig fer una mitja marató en 1 hora 47 minuts. Crec que en això et resumisc com ha estat la meua evolució al llarg d’aquest temps.
- Una de les activitats que vas començar a emprendre és el running. Has comentat a algunes entrevistes que “dels dos kilòmetres que feies per entrenament has passat als 13 actuals”. És el running una activitat que t’ajuda a tenir una estabilitat mental?
L’afició per córrer va arribar a la meua vida fa 20 anys i només vaig deixar de fer-ho al 5è mes d’embaràs i quan el càncer em va frenar. Recuperar les meues carreres matineres ha sigut fonamental per sentir-me ve físicament i psicològica.
- Aquesta disciplina esportiva ha entrat tant a la teva vida que forma part del títol del teu llibre: “El Maratón de Mi Vida: Convivir con el Cáncer es Posible”. El fet d’haver triat aquest títol és una metàfora de com és la convivència amb aquesta malaltia?
Totalment. Però, de vegades, el càncer també és una carrera d’obstacles. Moltes persones parlen de la lluita contra el càncer, a mi m’agrada més parlar de la carrera contra el càncer.
- Un llibre que presentes aquest 18 de novembre a l’Auditori Carles Santos de Vinaròs. Era una parada obligatòria venir a la capital del Baix Maestrat?
Clar que sí. Tot i que fa 20 anys que visc a Castelló, Vinaròs és la meua casa, a la que torno cada cap de setmana. A Vinaròs tinc les meues arrels i on tant el meu home com jo volem que el nostre fill, Guillem, també pose una part de les seues. Ell se sent vinarossenc i “castellonero” a parts iguals, cosa que ens fa sentir molt orgullosos. Després de la presentació del llibre a la capital de La Plana, on he de dir que vaig rebre una excel·lent acollida i molta estima, amb una sala del Menador plena de gom a gom; la següent parada havia de ser sí o sí Vinaròs.
- Què és el que busques amb aquest llibre?
Busco, a partir del penjador de la meua experiència personal, ajudar a malalts, familiars i amics a respondre aquelles preguntes que es fan, però no s’atreveixen a plantejar-li al seu oncòleg o oncòloga o simplement no saben on localitzar la resposta. També vull recaptar fons per la investigació del càncer de pulmó. Tots els beneficis de la venda d’aquest llibre es destinaran a aquesta causa.
- Creus que aquest llibre pot ajudar a moltes persones que estiguen patint amb aquesta enfermetat?
N’estic convençuda i així m’ho han trasmès els qui ja se l’han llegit. Em sento molt satisfeta.
- Parles del sexe i l’esport com dos aspectes molt importants per a poder generar oxitocina i endorfines, pal·liant així el dolor. Per què creus que no es diu això en les consultes mèdiques?
Cada cop hi ha més coneixement sobre aquest tema. A Castelló mateix ja hi ha una Càtedra d’Activitat Física Oncològica a la Universitat Jaume I (UJI) que estudia els efectes de l’esport en els malalts en tractament i, aquesta setmana, dins d’aquesta, se celebra un congrés sobre l’activitat física i el càncer. Hi ha molt de camí per fer en aquest sentit, però ja s’estan fent els primers avanços.
- En anteriors entrevistes, parles sobre que el càncer és una pandèmia, per què creus això?
Les dades parlen per si mateixes. Una de cada tres dones i dos de cada tres homes patiran càncer al llarg de la seua vida. No et sembla que estem parlant d’una pandèmia silenciosa o silenciada?
- Creus que s’estan fent tots els esforços suficients per a poder pal·liar aquesta malaltia?
No, clar que no. Cal més inversió en investigació per part de les administracions i les empreses i, com tota pedra fa paret, amb l’ajuda de totes les persones que compren el meu llibre, posarem una pedra ben gran en aquest mur per frenar el càncer, en aquest cas, de pulmó.
- Es pot definir aquest llibre com un “llibre d’ajuda” a les persones que pateixen aquesta malaltia?
Totalment. A mi m’agrada dir que és un llibre-guia.
- Què li diries a la gent que pot arribar a llegir aquest llibre?
Gràcies per sumar-se a aquesta carrera per la investigació. Espero que la lectura d’aquest llibre t’ajude en la teua carrera.
- Què li diries a les persones que pateixen càncer?
Ànims i força. No esperes a caure en el pou per demanar ajuda psicològica. Avança’t. La psicooncologia és part fonamental de la teràpia.
- Finalment, què li diries a la Imma Castell d’abans de conèixer la notícia?
Ets més forta del que et penses i tens molta més gent que t’estima del que mai havies pogut somiar. No estàs sola. Mira endavant i gaudeix de les xicotetes coses de la vida com si no hi haguera un demà.
